projectes

Durant la meva infància i preadolescència em passava els estius a la masia. La majoria de tardes em passaven a buscar amics meus amb la bici i vagàvem d'un lloc a l'altre, fent i desfent camins que ja coneixíem o que acabavem de descobrir, simplement deixant que el temps passés fins que fos hora de tornar a casa. La gran majoria de camins, camps d'oliveres, camins i cases per on passàvem, però, avui en dia ja no existeixen perquè hi van construir una autovia, provocant que molta gent s'hagués d'acomiadar de la seva llar o camp perquè hi passés la carretera. Per mi aquest esdeveniment va ser profundament traumàtic i m'ha marcat per vida. Per aquest motiu, volia fer un retrat nostàlgic dels últims dies abans que canviés tot i rodar-ho en els mateixos espais on va succeir: Valls i els afores d'aquest, així doncs reinvindicant el territori on he crescut.

El guió el vaig co-escriure amb el Jordi Tortosa i l'Oriol Pons, amb qui també vaig co-dirigir el curtmetratge. A l'hora de plantejar-li's el concepte em vaig centrar en dos temes que més m'interessen profundament: la incomunicació i el concepte de casa. Per tal de traslladar-ho a la pantalla vam optar per escenes senzilles que aconseguissin crear una atmosfera nostàlgica d'estiu, per tal de poder entrar en la psicologia del protagonista. Aquest decisió també ho vam aplicar al concepte de fotografia, en part també perquè el fet de rodar-ho en 16mm ens ho demanava. Vam treballar amb dos nois que no havien actuat mai, també de Valls, amb qui vam establir un vincle molt especial, sobretot amb el Nico que hi he treballat vàries vegades després.

Després de gairebé un any després d'haver-ho gravat considero que podria haver tingut menys por a ser una mica més explícita en algunes escenes. Tot i això, estic molt contenta del que vam crear entre tot l'equip perquè, encara que no estigui acabat del tot, és pràcticament igual al que m'havia imaginat.

15:26 minuts, ficció (2021)
Disseny sonor i color no definitiu

Sinopsi: L'Adela, mare soltera, es fa càrrec de la seva mare, la Mercè, que des de fa un temps pateix demència. Inmersa en un ritme trepidant que no li permet pensar en ella, es veurà obligada per primera vegada a enfrontar-se a les seves pors i debilitats, desencadenades per una extranya obsessió que té la seva mare: pujar una muntanya abans de morir.

7:24 minuts, no-ficció (2018)

Sinopsi: La Maria Dolors, qui pateix Alzheimer des de fa uns anys, recorda alguns instants de la seva infància i de la seva vida adulta, on la feina, l'esforç i la persistència, en són els temes més importants.

9:49 minuts, no-ficció (2019)

Carta d'un cap de setmana

9:49 minuts, no-ficció (2019)

Per una pràctica del curs Foundation ens van demanar que féssim una presentació de personatge i la primera persona que em va venir al cap va ser la meva àvia. Ella és una dona que sempre m'ha inspirat en tots els sentits i per aquest motiu volia fer-li un retrat íntim d'ella i de la vida que ha tingut, com si es tractés de la meva carta d'amor cap a ella. Per altra banda, el fet que ja portés un parell d'anys diagnosticada amb Alzheimer encara em va motivar més de retratar-la llavors, quan encara tenia aquesta energia, ganes i llum tan especial que malauradament avui en dia ja s'ha anat apagant. A l'hora de fer-lo realitat, juntament amb una altra companya de classe que es diu Joana Sassen, vam passar tot un cap de setmana gravant-la, intentant capturar els petits instants de la seva rutina deixant-nos portar. Després de quatre anys només puc dir que quina sort, que ho vam fer.

Aquest curtmetratge és el meu Treball de Final de Grau el qual ha pogut ser possible gràcies a un equip magnífic de persones. Aquesta història retrata la dificultat d’acceptar que la gent que et rodeja s’està fent gran. Especialment quan es tracta d’algú molt proper com és una mare. Tot això sota el marc de l’avanç imperceptible d’una malaltia com és la demència que, a poc a poc, s’apodera de la persona i, com si es tractés d’un buit petit que es va expandint dia rere dia, acaba provocant en ella un distanciament total de qui havia sigut en un temps passat.

Aquest projecte beu de moltes vivències personals o properes que, a poc a poc i de manera gairebé inconscient, s’han anat construint i entrellaçant.

Per una banda, fa molts anys que tinc incrustada a la ment la imatge d’una dona gran, que malgrat la seva aparent fragilitat, camina pel voral d’una carretera en solitud. Aquesta imatge em ve donada per la història de com va acabar els dies la meva besàvia; es va escapar de casa i va començar a caminar per una carretera, fins desaparèixer i ser trobada dies després sense vida.

Per l'altre banda, fa dos estius vaig treballar en la línia de producció d’una fàbrica de cosmètics situada al polígon del meu poble, a Valls. Allà és molt comú que el jovent hi treballi durant els estius: la feina està ben pagada i n’hi ha molta. Treballar en una línia de producció és una experiència absolutament física, feixuga i mentalment esgotadora. Al contrari d’altres feines realitzades a una fàbrica d’aquest àmbit com la de carretoner o de carregador, que solen ser designades a homes, a la línia de producció hi treballen principalment dones.

Les dones amb qui vaig compartir aquells mesos provenien d’ambients molt diversos però de totes elles, les que em van cridar més l’atenció eren cinc que portaven treballant-hi la meitat de la seva vida, resistents i dures, que compartien l'únic objectiu de garantir una bona vida pels seus fills i familia. Entre elles i havia l'Adela.

Aquest és un autorretrat que vaig fer a primer de carrera que, al final, va acabar sent un retrat de la meva família. A l'hora de dur-lo a terme vaig endur-me una gravadora una tarda que vam anar a prendre alguna cosa els meus pares, el meu germà i jo, i la vaig deixar sobre la taula. Jo els hi vaig explicar que havia de fer un autorretrat però finalment la conversa se'n va anar per les branques i un parell d'hores després vam arribar a un punt molt emotiu per tots.

A l'hora d'encarar el muntatge vaig seleccionar les parts que més m'interessaven del que vam parlar i utilitzant material d'arxiu propi i familiar vaig anant buscant les imatges que creia més adients.

Vist uns anys després m'hagués agradat potser no haver posat tantes imatges i dilatar una mica el temps, respectant el que s'està dient i veient.

Aquesta carta fílmica li vaig fer a l'Oriol, qui llavors era la meva parella, per presentar-li algunes coses sobre al meu pare i al meu germà durant el cap de setmana que els hi vaig parlar per primer cop de la seva existència.

Per motius obvis aquesta carta avui en dia encara em remou moltes coses i la tinc guardada en un racó del meu cor.